Cultura catalana empresonada (per organitzacions catalanes)

17gen.08

Gràcies a iniciatives com Wikisource o Librivox m’estic interessant en la difusió de textos en domini públic. Hi ha diversos criteris que fan que una obra estigui legalment en el domini públic o no, però una norma força fidedigna és tirar de materials publicats abans del 1923. El català va tenir estatus oficial, un Segle d’Or i una Reinaxença anteriors a aquesta data, per la qual cosa de matèria primera no en manca. Però buscant en aquests projectes o d’altres a la xarxa es troba… pràcticament res. Algun Ramon Llull, algun Bernat Metge, algun(a) Víctor Català, algun Joaquim Ruyra, algun Cinto Verdaguer… quatre coses més i para de comptar.

Essent el català una llengua minoritària i necessitada de fons i suport públic per a la seva difusió, hom hauria pensar que Internet hauria estat una eina ideal per a la publicació i propagació de materials. Doncs no. Hom podria pensar que la tasca de digitalització de textos és costosa, feixuga i fora de l’abast d’aquestes organitzacions. Doncs tampoc, i de fet hi ha extensos fons de llibres, revistes i demés documentació textual disponibles en formats digitals, només que a porta tancada.

Arribats a aquest punt es podria pensar que aquesta és una pràctica contemporània i innovadora. Tampoc: les principals universitats i biblioteques d’Occident estan immerses en una intensa tasca de guillotinatge i escanneig d’obres velles per tal de salvaguardar els continguts i difondre’ls arreu. De fet bona part dels llibres antics catalans disponibles a la xarxa hi són gràcies a universitats dels Estats Units que els tenen i Google Books que els difon. Ara que hi penso, què se n’ha fet d’aquella col·laboració entre determinades biblioteques catalanes i Google Books anunciada fa un any?

Patètic. I si algú troba un millor objectiu que vingui i el defensi.

On són els responsables? A Madrid? A Salamanca? No, segons els meus mapes (de fet, gràcies Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes per haver fet alguna cosa al respecte). La majoria de noms propis tenen seu a la moderníssima Barcelona i altres il·lustres ciutats dels territoris catalanoparlants, incloent possiblement el teu poble i el meu.

No conec noms i cognoms dels responsables directes però no m’estranyaria que una bona part d’ells hagi enganxat en el passat cartells o enganxines de la Norma o d’El català, cosa de tots. Possiblement avui dia tinguin una dentadura postissa saltaire a l’escriptori o a l’habitació dels nens. Mentrestant, els nens (i tamé els grans) remenen més per Internet que per les biblioteques amb arxius facsímils i llibres vells.

Trist, molt trist.

A qui interessa aquesta situació i quins són els motius de l’interès? Diners? Control? Per més que m’hi escarrasso no trobo explicacions per mi mateix. Si hi ha alguna llum il·luminadora sisplau que ens il·lumini. No em serveix l’argument de la ineptitud o el desconeixement: les organitzacions implicades i els seus responsables han dut a terme projectes complexos i han acumulat molts encerts.

El depriment desert de la cultura catalana de domini públic en Internet ha de tenir unes causes i motivacions clares i premeditades. Fem-les sortir a la llum.

Filed under: literatura   |  4 Comments
Etiquetes: català, domini públic, literatura