El resultat d’aquesta intersecció és que avui dia la major part dels textos en català disponibles en domini públic tenen una redacció més complicada de mastegar per als nostres ulls. Hi ha d’altres obstacles més enllà de la gramàtica i l’ortografia: els autors pre-fabrians estan principalment relacionats amb la burgesia i l’Església donat que aquests eren els nuclis que podien propiciar una cultura escrita catalana en el XIX. Les temàtiques són en molts casos folklòriques, costumistes, fixades en la història i la tradició. Tot plegat fa que les redaccions, els gèneres i els temes de bona part de la literatura catalana en domini públic no siguin gaire atractius des d’un punt de vista contemporani, o que requereixen un esforç de lectura addicional per a arribar a la seva substància.

La cosa canvia radicalment en només uns anys, amb els autors que moren en els temps de la segona república, la guerra civil i els anys de la postguerra i l’exili. La majoria d’aquests escriptors no només tenen assimilada la gramàtica fabriana nostra de cada cada dia, sinó que el seu context integra ja molts dels pilars mentals del segle XX que ens són familiars encara avui dia, tant en les arts com en la política. Però aquestes obres estan legalment empresonades i haurem d’esperar uns anys fins que arribin al domini públic.

He trobat una excepció (i em pregunto si n’hi haurà més): Joan Salvat-Papasseit. Va tenir la desgràcia de morir de tuberculosi el 1924,  als 30 anys. Poeta avantguardista, escriptor d’un català que ja sona a contemporani, simpatitzant amb la fresca onada d’idees llibertàries i socialistes. És un autor reconegut internacionalment i popularitzat gràcies a cantautors com Joan Manel Serrat que han posat veu i música als seus poemes.

Tota la seva obra publicada es troba ben conservada i és de fàcil obtenció en format imprès. Edicions 62, Ariel i altres editorials l’han reeditat encara en els darrers anys i el Cercle de Lectors va publicar les seves obres completes al 2006 (beneficiant-se probablement del domini públic, i ben fet). Segurament hi ha obres seves digitalment empresonades en servidors d’institucions catalanes i d’accés restringit, subvencionats per tots nosaltres. Algú sap qui té la clau, per demanar-li? Per sort hi ha mestres i estudiants de secundària que s’hi han interessat en ell.

Tot això són bons motius per a dedicar aquest any (i el temps que calgui) en alliberar aquest poeta encara jove.

Gràcies a iniciatives com Wikisource o Librivox m’estic interessant en la difusió de textos en domini públic. Hi ha diversos criteris que fan que una obra estigui legalment en el domini públic o no, però una norma força fidedigna és tirar de materials publicats abans del 1923. El català va tenir estatus oficial, un Segle d’Or i una Reinaxença anteriors a aquesta data, per la qual cosa de matèria primera no en manca. Però buscant en aquests projectes o d’altres a la xarxa es troba… pràcticament res. Algun Ramon Llull, algun Bernat Metge, algun(a) Víctor Català, algun Joaquim Ruyra, algun Cinto Verdaguer… quatre coses més i para de comptar.

Essent el català una llengua minoritària i necessitada de fons i suport públic per a la seva difusió, hom hauria pensar que Internet hauria estat una eina ideal per a la publicació i propagació de materials. Doncs no. Hom podria pensar que la tasca de digitalització de textos és costosa, feixuga i fora de l’abast d’aquestes organitzacions. Doncs tampoc, i de fet hi ha extensos fons de llibres, revistes i demés documentació textual disponibles en formats digitals, només que a porta tancada.

Arribats a aquest punt es podria pensar que aquesta és una pràctica contemporània i innovadora. Tampoc: les principals universitats i biblioteques d’Occident estan immerses en una intensa tasca de guillotinatge i escanneig d’obres velles per tal de salvaguardar els continguts i difondre’ls arreu. De fet bona part dels llibres antics catalans disponibles a la xarxa hi són gràcies a universitats dels Estats Units que els tenen i Google Books que els difon. Ara que hi penso, què se n’ha fet d’aquella col·laboració entre determinades biblioteques catalanes i Google Books anunciada fa un any?

Patètic. I si algú troba un millor objectiu que vingui i el defensi.

On són els responsables? A Madrid? A Salamanca? No, segons els meus mapes (de fet, gràcies Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes per haver fet alguna cosa al respecte). La majoria de noms propis tenen seu a la moderníssima Barcelona i altres il·lustres ciutats dels territoris catalanoparlants, incloent possiblement el teu poble i el meu.

No conec noms i cognoms dels responsables directes però no m’estranyaria que una bona part d’ells hagi enganxat en el passat cartells o enganxines de la Norma o d’El català, cosa de tots. Possiblement avui dia tinguin una dentadura postissa saltaire a l’escriptori o a l’habitació dels nens. Mentrestant, els nens (i tamé els grans) remenen més per Internet que per les biblioteques amb arxius facsímils i llibres vells.

Trist, molt trist.

A qui interessa aquesta situació i quins són els motius de l’interès? Diners? Control? Per més que m’hi escarrasso no trobo explicacions per mi mateix. Si hi ha alguna llum il·luminadora sisplau que ens il·lumini. No em serveix l’argument de la ineptitud o el desconeixement: les organitzacions implicades i els seus responsables han dut a terme projectes complexos i han acumulat molts encerts.

El depriment desert de la cultura catalana de domini públic en Internet ha de tenir unes causes i motivacions clares i premeditades. Fem-les sortir a la llum.

Si alguna cosa bona té treballar a Nokia és que et donen un bon mòbil equipat amb tot allò que pensaves que mai utilitzaries en un mòbil i t’animen a fer-ho servir (per exemple, pagant la factura telefònica). Així és com m’estic aficionant a fer vídeos familiars i penjar-los immediatament en un parell de clics mòbils.

Wu Wei és un concepte bàsic del taoisme que he acabat traduint com a romandre sense actuar al segon capítol del Dao De Jing. Habitualment l’expressió és traduïda de manera simplificada com a no actuar. La traducció resulta en un significat excessivament passiu, havent de ser matisada amb comentaris detallant que no es tracta d’una mena de passotisme. En el significat original la gràcia està en que l’actuació és precisament no actuar, la qual cosa és diferent a restar-ne al marge sense implicar-se.

En aquest sentit romandre és un verb interessant, donat que indica una acció que consisteix en restar quiet a un lloc, o en sobreviure una acció mantenint les mateixes propietats. Wu Wei és un concepte que d’entrada costa de penetrar en la mentalitat occidental, on és costum que per a aconseguir les coses cal lluitar. El taoisme ofereix un suggeriment: resistir l’impuls gairebé instintiu de perseguir amb esforços allò que busquem romanent sense actuar: si som al lloc adient i en el temps oportú, la fruita madurarà i caurà a les nostres mans.

Això no sempre és senzill.

Sota el firmament qualsevol percep la bellesa de l’acció bella
Així la lletjor també
Qualsevol percep la bondat de l’acció bondadosa
Així la no bondat també
Per això el ser i el no ser mutuament s’engendren
Difícil i fàcil mutuament s’acompleixen
Durable i breu mutuament es delimiten
Superior i inferior mutuament se suporten
Veu i to mutuament concorden
L’abans i el després mutuament se segueixen
Això porta l’home savi a romandre sense actuar en els afers
A actuar sense predicar la seva doctrina
La miríada de coses sorgeix sense explicació
Engendra però del no res
Actua però sense expectació
Acompleix la feina però no reposa
Quan hom mai no reposa
Això comporta la no partença

Pocs dies abans de complir el seu primer anyet, en Míkel va tenir un moment d’inspiració amb la tablet del seu pare.

La cosa va començar amb ell dibuixant una estona, donant-me el llapis, llavors jo canviant gruix i color, i tornem-hi:

En la segona ronda ja vaig deixar-lo tot sol. Després de guixar i colpejar la pantalleta a tort i dret, en Míkel va descobrir el seu propi estil, més auster i cubista:

… i així ens vam entretenir en les primeres hores del diumenge. Si us interessa aquesta escola pictòrica, hi ha més mostres a la galeria d’esboixos.

Avui he reprès la traducció del Dao De Jing (conegut també com a Tao Te Ching) que vaig iniciar (i interrompre) fa uns tres anys, just abans que el meu fill Quimi arribés a aquest món. M’hi he posat amb el primer capítol que, de fet, ja havia traduït (i perdut, gràcies a una estupidesa meva amb l’ordinador).

El Dao que encaixa en un discurs
No és el Dao absolut
El signe que rep un significat
No és el signe absolut
Sense significat, origina el cel i la terra
Dóna significat a totes les criatures, de les quals és mare
Per això l’absoluta manca de desig
Porta a la comprensió de tal meravella
El desig d’abarcar l’absolut
Porta a la concentració en detalls
Aquesta dualitat sembla unitat en l’aparença
Però és dispar en la significància
La unitat és designada per la seva profunditat
La profunditat de la major profunditat
El portal de totes les maravelles

Hi ha alguns capítols més traduïts i disponibles a Viquitexts.

Estic molt content de que a la versió catalana de Wikisource hagin acceptat aquest projecte inusual. No parlo ni entenc el xinès, però porto un temps acumulat de lectures taoistes i hi ha principis i eines que permeten aventurar-se en l’extracció d’un significat. La traducció està oberta a contribucions. Si us interessa, ja ho sabeu.

Recomforta saber que la interpretació del Dao De Jing en el seu xinès primitiu és un repte per als propis xinesos. D’altra banda aquest text ha estat traduït en múltiples ocasions a múltiples idiomes (també en català), incloent un bon percentatge de traduccions de traduccions. Les intencions i interpretacions són múltiples, i les qualitats trobo que també. Tot això anima a començar i, si sóc bon aprenent, completar la traducció.

Per a mi és una bona excusa per a dur l’atenció a temes profunds, fora dels assumptes habituals de feina i família. És un molt bon exercici mental donat que el text és un joc de lògiques i discursos. I també és una bona exercitació del meu català, remarcable fa uns anys quan vivia a Girona i treballava al diari El Punt… però més aviat discret en aquests temps de diàspora permanent.

Panoràmica del Torcal des de la interessant carretera que connecta Antequera amb Villanueva de la Concepción.

El 1999 vaig migrar de Barcelona a Londres, i des de llavors cada n anys hi ha hagut una nova migració: Amèrica Llatina, Colònia, Arcos de la Frontera i ara Helsinki. Cada pas ha comportat nous coneguts a la vegada que un (intrínsec?) allunyament de les velles amistats. De fet el salt a Barcelona el 1995 ja va implicar un primer distanciament de la colla d’amics de Girona, l’indret on més anys he viscut després d’haver marxat del Lloret de la meva infància i pubertat.

Em seguiu la pista?

Cada moment té els seus atacs de nostàlgia i cada salt ha tingut els seus segons de dubte i mirada enrera. Al capdavall els humans portem uns quants mil·lenis de sedentarianisme (tret d’excepcions) i suposo que alguna cosa queda, si no a la sang com a mínim a algun espai neuronal. Per acabar-ho d’adobar a la feina cada dos per tres parlem de la web social, les xarxes de coneguts, el peer2peer, Friend Of A Friend…

Darrerament al voltant d’espais com Jaiku o Twitter veus com arreplegar una col·lecció de desenes de people, folks, followers, etc, és relativament senzill. Però tot això em fa només pensar en persones amb qui vaig compartir tant i que en aquests moments no sé ni on són, ni què fan, si els hi va bé, si se’n recorden de mi. Suposo que en bona part m’ho tinc ben merescut, sempre caminant endavant i poques vegades mirant enrere. Sempre oblidant aniversaris dels altres (per a fer justícia me n’oblido del meu també), sempre deixant per demà aquella trucada (per començar: sempre perdent números de telèfon)…

En definitiva, sempre pensant en les meves velles amistats però poques vegades fent alguna cosa realment concreta per a elles, amb elles. Com aquest escrit al meu nou bloc en català, que a saber de què servirà i on arribarà. Com a mínim he exterioritzat i formulat aquest pensament que, vagament, em voltava pel cap des de feia temps.

Amb els anys me n’adono que la meva no-connexió amb en Lluís Llach es devia potser més al seu públic més militant que a la seva música i el cantautor en si mateix. Recordo que al Teatre Municipal de Girona el pobre noi no va poder donar per finalitzat el concert fins que va cantar L’Estaca. Alguns amors maten, d’altres t’escridassen fins que no els dones el que volen. A partir d’aquell dia ja em va caure millor.

Des que tinc fills me n’adono que recordo més cançons de les que pensava. Si en alguna cosa coincidim en Llach, en Morrissey i jo es una freqüència similar de to de veu. Ells canten molt millor, però els meus fills no ho saben i per això no em tallo quan em surten fragments de País Petit, Abril 74, Que Tinguem Sort o El Bandoler.

Quimi: “Was heisst combat?”
Papa: “Quan dos es barallen”

Al capdavall les coses són senzilles, i algunes no tenen sentit. Parlar amb la mainada ajuda a entendre certes coses. Escoltar al noi de Verges també.