Cultura catalana empresonada (per organitzacions catalanes)

17gen08
llibres, per tina | raval

Gràcies a iniciatives com Wikisource o Librivox m’estic interessant en la difusió de textos en domini públic. Hi ha diversos criteris que fan que una obra estigui legalment en el domini públic o no, però una norma força fidedigna és tirar de materials publicats abans del 1923. El català va tenir estatus oficial, un Segle d’Or i una Reinaxença anteriors a aquesta data, per la qual cosa de matèria primera no en manca. Però buscant en aquests projectes o d’altres a la xarxa es troba… pràcticament res. Algun Ramon Llull, algun Bernat Metge, algun(a) Víctor Català, algun Joaquim Ruyra, algun Cinto Verdaguer… quatre coses més i para de comptar.

Essent el català una llengua minoritària i necessitada de fons i suport públic per a la seva difusió, hom hauria pensar que Internet hauria estat una eina ideal per a la publicació i propagació de materials. Doncs no. Hom podria pensar que la tasca de digitalització de textos és costosa, feixuga i fora de l’abast d’aquestes organitzacions. Doncs tampoc, i de fet hi ha extensos fons de llibres, revistes i demés documentació textual disponibles en formats digitals, només que a porta tancada.

Arribats a aquest punt es podria pensar que aquesta és una pràctica contemporània i innovadora. Tampoc: les principals universitats i biblioteques d’Occident estan immerses en una intensa tasca de guillotinatge i escanneig d’obres velles per tal de salvaguardar els continguts i difondre’ls arreu. De fet bona part dels llibres antics catalans disponibles a la xarxa hi són gràcies a universitats dels Estats Units que els tenen i Google Books que els difon. Ara que hi penso, què se n’ha fet d’aquella col·laboració entre determinades biblioteques catalanes i Google Books anunciada fa un any?

Patètic. I si algú troba un millor objectiu que vingui i el defensi.

On són els responsables? A Madrid? A Salamanca? No, segons els meus mapes (de fet, gràcies Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes per haver fet alguna cosa al respecte). La majoria de noms propis tenen seu a la moderníssima Barcelona i altres il·lustres ciutats dels territoris catalanoparlants, incloent possiblement el teu poble i el meu.

No conec noms i cognoms dels responsables directes però no m’estranyaria que una bona part d’ells hagi enganxat en el passat cartells o enganxines de la Norma o d’El català, cosa de tots. Possiblement avui dia tinguin una dentadura postissa saltaire a l’escriptori o a l’habitació dels nens. Mentrestant, els nens (i tamé els grans) remenen més per Internet que per les biblioteques amb arxius facsímils i llibres vells.

Trist, molt trist.

A qui interessa aquesta situació i quins són els motius de l’interès? Diners? Control? Per més que m’hi escarrasso no trobo explicacions per mi mateix. Si hi ha alguna llum il·luminadora sisplau que ens il·lumini. No em serveix l’argument de la ineptitud o el desconeixement: les organitzacions implicades i els seus responsables han dut a terme projectes complexos i han acumulat molts encerts.

El depriment desert de la cultura catalana de domini públic en Internet ha de tenir unes causes i motivacions clares i premeditades. Fem-les sortir a la llum.

About these ads


4 Responses to “Cultura catalana empresonada (per organitzacions catalanes)”

  1. 1 tina | raval

    gràcies a tu per utilitzar la foto! :)

  2. La situació és millorable… però hi ha força més contingut català del que cites. Només en el cas de les revistes i publicacions periòdiques:

    ARCA, l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues
    Fons local de publicacions periòdiques digitalitzades
    Hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional de España, amb algun contingut en català
    Hemeroteca històrica digital
    Biblioteca Valenciana Digital
    Revistes Científiques en línia de l’IEC
    Raco.cat

    Després hi ha tot el material digitalitzat de la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca virtual del patrimonio bibliográfico, els llibres que hi ha a Manybooks.net, etc…

  3. 3 qgil

    Gràcies per les fonts!

    Bé, sí, efectivament hi ha més. Tot i així la majoria d’aquestes fonts no entren en el rovell de la qüestió que, resumint-ho, són “els llibres grocs” de les Edicions 62 d’obres anteriors a la segona república.

    Agreujaments sobre les fonts existents:

    – Disgregació i descoordinació. Si per a trobar què hi ha de Santiago Rossinyol hem de pentinar una vintena de fonts potencials anem llestos.

    – Webs ben recargolades on costa trobar els textos encara que hi siguin. Prova d’això és que molts d’aquests texts han sabut escapar a Google, la qual cosa ja té mèrit.

    – Abundància de facsímils i fotografies, on els textos no són processats com a tals sinò com a imatge.

    Mentrestant, els milers d’obres professionalment processades i moltes d’elles disponibles en fitxers de text segueixen empresonades a porta tancada.


  1. 1 Alliberar Joan Salvat-Papasseit « Diàspora permanent

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: