Joan Salvat-PapasseitRemenant més el tema de la cultura catalana empresonada (per organitzacions catalanes) descobreixo una interessant intersecció entre la cronologia d’autors catalanoparlants amb obres en domini públic i el procés de normativització de la llengua catalana impulsat per Pompeu Fabra. Els autors en domini públic són aquells morts fa 80 anys o més, és a dir abans del 1928. La normativització del català modern es va produir en els anys 1912-1918, i la seva implantació real es perllonga durant la dècada dels anys 20. Possiblement la nova gramàtica i ortografia va ser un element més propiciador del trencament generacional d’autors, essent assumida pels joves però no tant per aquells amb trajectòries, obres i estils consolidats en el XIX.

El resultat d’aquesta intersecció és que avui dia la major part dels textos en català disponibles en domini públic tenen una redacció més complicada de mastegar per als nostres ulls. Hi ha d’altres obstacles més enllà de la gramàtica i l’ortografia: els autors pre-fabrians estan principalment relacionats amb la burgesia i l’Església donat que aquests eren els nuclis que podien propiciar una cultura escrita catalana en el XIX. Les temàtiques són en molts casos folklòriques, costumistes, fixades en la història i la tradició. Tot plegat fa que les redaccions, els gèneres i els temes de bona part de la literatura catalana en domini públic no siguin gaire atractius des d’un punt de vista contemporani, o que requereixen un esforç de lectura addicional per a arribar a la seva substància.

La cosa canvia radicalment en només uns anys, amb els autors que moren en els temps de la segona república, la guerra civil i els anys de la postguerra i l’exili. La majoria d’aquests escriptors no només tenen assimilada la gramàtica fabriana nostra de cada cada dia, sinó que el seu context integra ja molts dels pilars mentals del segle XX que ens són familiars encara avui dia, tant en les arts com en la política. Però aquestes obres estan legalment empresonades i haurem d’esperar uns anys fins que arribin al domini públic.

He trobat una excepció (i em pregunto si n’hi haurà més): Joan Salvat-Papasseit. Va tenir la desgràcia de morir de tuberculosi el 1924,  als 30 anys. Poeta avantguardista, escriptor d’un català que ja sona a contemporani, simpatitzant amb la fresca onada d’idees llibertàries i socialistes. És un autor reconegut internacionalment i popularitzat gràcies a cantautors com Joan Manel Serrat que han posat veu i música als seus poemes.

Tota la seva obra publicada es troba ben conservada i és de fàcil obtenció en format imprès. Edicions 62, Ariel i altres editorials l’han reeditat encara en els darrers anys i el Cercle de Lectors va publicar les seves obres completes al 2006 (beneficiant-se probablement del domini públic, i ben fet). Segurament hi ha obres seves digitalment empresonades en servidors d’institucions catalanes i d’accés restringit, subvencionats per tots nosaltres. Algú sap qui té la clau, per demanar-li? Per sort hi ha mestres i estudiants de secundària que s’hi han interessat en ell.

Tot això són bons motius per a dedicar aquest any (i el temps que calgui) en alliberar aquest poeta encara jove.


llibres, per tina | raval

Gràcies a iniciatives com Wikisource o Librivox m’estic interessant en la difusió de textos en domini públic. Hi ha diversos criteris que fan que una obra estigui legalment en el domini públic o no, però una norma força fidedigna és tirar de materials publicats abans del 1923. El català va tenir estatus oficial, un Segle d’Or i una Reinaxença anteriors a aquesta data, per la qual cosa de matèria primera no en manca. Però buscant en aquests projectes o d’altres a la xarxa es troba… pràcticament res. Algun Ramon Llull, algun Bernat Metge, algun(a) Víctor Català, algun Joaquim Ruyra, algun Cinto Verdaguer… quatre coses més i para de comptar.

Essent el català una llengua minoritària i necessitada de fons i suport públic per a la seva difusió, hom hauria pensar que Internet hauria estat una eina ideal per a la publicació i propagació de materials. Doncs no. Hom podria pensar que la tasca de digitalització de textos és costosa, feixuga i fora de l’abast d’aquestes organitzacions. Doncs tampoc, i de fet hi ha extensos fons de llibres, revistes i demés documentació textual disponibles en formats digitals, només que a porta tancada.

Arribats a aquest punt es podria pensar que aquesta és una pràctica contemporània i innovadora. Tampoc: les principals universitats i biblioteques d’Occident estan immerses en una intensa tasca de guillotinatge i escanneig d’obres velles per tal de salvaguardar els continguts i difondre’ls arreu. De fet bona part dels llibres antics catalans disponibles a la xarxa hi són gràcies a universitats dels Estats Units que els tenen i Google Books que els difon. Ara que hi penso, què se n’ha fet d’aquella col·laboració entre determinades biblioteques catalanes i Google Books anunciada fa un any?

Patètic. I si algú troba un millor objectiu que vingui i el defensi.

On són els responsables? A Madrid? A Salamanca? No, segons els meus mapes (de fet, gràcies Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes per haver fet alguna cosa al respecte). La majoria de noms propis tenen seu a la moderníssima Barcelona i altres il·lustres ciutats dels territoris catalanoparlants, incloent possiblement el teu poble i el meu.

No conec noms i cognoms dels responsables directes però no m’estranyaria que una bona part d’ells hagi enganxat en el passat cartells o enganxines de la Norma o d’El català, cosa de tots. Possiblement avui dia tinguin una dentadura postissa saltaire a l’escriptori o a l’habitació dels nens. Mentrestant, els nens (i tamé els grans) remenen més per Internet que per les biblioteques amb arxius facsímils i llibres vells.

Trist, molt trist.

A qui interessa aquesta situació i quins són els motius de l’interès? Diners? Control? Per més que m’hi escarrasso no trobo explicacions per mi mateix. Si hi ha alguna llum il·luminadora sisplau que ens il·lumini. No em serveix l’argument de la ineptitud o el desconeixement: les organitzacions implicades i els seus responsables han dut a terme projectes complexos i han acumulat molts encerts.

El depriment desert de la cultura catalana de domini públic en Internet ha de tenir unes causes i motivacions clares i premeditades. Fem-les sortir a la llum.


 

Si alguna cosa bona té treballar a Nokia és que et donen un bon mòbil equipat amb tot allò que pensaves que mai utilitzaries en un mòbil i t’animen a fer-ho servir (per exemple, pagant la factura telefònica). Així és com m’estic aficionant a fer vídeos familiars i penjar-los immediatament en un parell de clics mòbils.




Follow

Get every new post delivered to your Inbox.